Aquest cap de setmana del 18/19 de febrer arranca la segona fase per als equips. Arriba per tant l'hora dels partits més ajustats. Tant per als equips que han "patit" més en aquesta primera fase com per a aquells que han anat guanyant amb més facilitats. És hora per tant de trobar partits més igualats, més disputats, d'eixos que es poden guanyar o perdre en el darrer segon però que són, sens dubte, els que més ens agrada jugar. Axí que, ànim, amb ganes i a gaudir del bàsquet. Vinga butanos!
Calendaris (compactes)
Ací us deixem els calendaris de la 2a fase per als nostres equips de formació. Hem reduït i sintetitzat els publicats per la FBCV per tal de que tota la informació aparega en una sola plana i la pugueu imprimir si voleu.
Sort per a totes i tots en aquesta segona (i més exigent per a molts) segona fase.
Canvi d'horari per al partit
de cadet femení del dissabte
El Meliana canvia d'horari de joc a les 10.00h el partit previst, abans, per a les 12.00h. així que xiques, toca matinejar un poc més per a començar aquesta segona fase amb bon peu.
Clara superioritat dels taronja davant un equips on hi ha molts jugadors i jugadores d'edat pre-benjamí. Tot i així hem de destacar que els nostres van fer un partit molt seriós i van aplicar a la pista tot el que, amb bon criteri, la seua entrenadora els demanà des de la banda. Bona concentració defensiva amb poques errades i "despistes" i un bon joc d'atac on vam veure molt bones convinacions amb contínues passades i un joc ràpid amb bon moviment de baló. Matí aprofitat.
Crònica: [Rock en Samil]
Aleví femení
Descans (i festa al poliesportiu)
Qué és això de descansar? Les xiques butano no ho coneixen. Aquest dissabte les alevines es van alçar del llit per anar amb bici fins a el poliesportiu de Picanya. Allí vam jugar molts "Caos", en els quals totes es posaven en contra meua per guanyar-me. Es va afegir "San Jacobo" al partit de després i finalment vam acabar esgotades.
Després el dinar va estar molt bé, amb intercanvis de mossegades dels entrepans i papes en mig; a més d'unes bones rialles a costa dels xics.I així va arribar el moment de la sorpresa i "Picabú" (de Picanya i Butano) es va afegir a l'equip. Quin regal més encantador pel meu aniversari! Després vam riure molt en la gespa del camp de futbol, més tard altra vegada un poc més de bàsquet i tornada a tota pressa en bici cap al pavelló. Però abans d'arribar-hi férem una paradeta per comprar llepolies. En un racó totes juntes van menjar-se-les i van vore el partit de les U-20, el qual van guanyar. Després encara es quedaren més temps, però d'això jo ja no sé absolutament res... un bes gegant per a les meues xiquetes!.
Per començar dir que aquest partit va a ser difícil de descriure. Ens enfrontàvem a un
rival directe al qual teníem moltes ganes després dels incidents de la primera volta, on els
guanyàrem de 9 punts i suant. El pavelló semblà una olla a pressió, recordant-me partits de
la lliga grega o de Sèrbia. Davant les baixes de dos jugadors, miraríem de guanyar l’encontre
com fóra i per tant distanciar-nos d’ells a la lliga. Com ja coneixíem el rival sabíem que eren
prou forts però els faltava tècnica i pausa. Abans del partit observàrem a l’àrbitre xerrant
amistosament amb l’entrenador rival, servint de predicció del que anava a passar. Aquest ens
va donar un calvari pitant descaradament a favor d’ells i sabent-ho.
D’inici ens trobàrem amb una dura i agressiva pressió a la treta de fons, on es col·locaven
tres jugadors ràpids. A diferència de molts partits, sortírem de la marca amb bots ràpids i
passant la pilota quan ens tancaven. La bola començà a rodar i semblava que no ens sentíem
còmodes. La majoria dels punts arribaven amb contraatacs i érem incapaços de finalitzar les
jugades còmodament. El rival no rotava i es que la seua intensitat no afectava a la fatiga. En
defensa férem individual a mitja pista els 40 minuts, ocupant-nos més be de la part ofensiva.
Tot i enfrontar-nos a molts factors, salvàrem els mobles amb un meritori 17-11 en contra.
El segon quart fou diferent. Les canastes entraven més fàcilment, dominàrem més el rebot,
suportàrem a l’àrbitre i al públic, que ja feien de les seues, i defenguérem més durament.
Arribàrem al descans amb una renta de 4 punts que no ens permetia, ni molt menys, relaxar-
nos. Seguidament jugàrem un dels millors quarts de tota la temporada. El rival amb prou feines
tirava dins la zona, provocàrem moltes faltes, férem entrades,... Tot un recital de bon joc i més
amb els piques que ens provocaven els de Nules. Ací va ser quan ens trobàrem una tancada
zona. Als 30 minuts ampliàrem la diferència a 10 punts per a fer més pla el camí a la victòria,
però no va ser així. L’últim quart va ser etern. El rival ens retallava punt a punt i cada vegada
era més agressiu, quan no era una espenta era un colp. Nosaltres caiguérem més d’una vegada
al seu joc i ens cobraren vàries tècniques. Ens podíem sentir premiats, l’àrbitre sols es fixava
en nosaltres, no sé perquè seria. Els tres últims minuts foren d’infart, hem recordaven alguna
final de Play-Offs. Aconseguírem colar cistelles que ens donaren aire i afrontar l’últim tram
del partit per damunt. Els del Nules sols clavaven tirs des de la línia de tirs lliures, donat les
nostres tècniques. Arribà la última possessió del partit i guanyàvem de dos. Tiràrem i fallàrem
i els adversaris buscaren el triple sense fortuna. A falta de quatre segons ens feren una falta
encistellant un dels tirs lliures. Demanaren temps mort i planificaren la jugada. Tiraren de
triple a la desesperada però erraren. 50-53.
Per concloure i fer autocrítica dir que el nostre orgull ens va impedir sofrir els atacs bruts del
contrari, on caiguérem en més d’una vegada. Férem coses fóra de context, però més d’una
tècnica no s’hauria d’haver pitat, per no mencionar la permissibilitat a l’altre costat. Sembla
que a la federació hi ha fòbia al taronja. L’altre aspecte negatiu va ser el rebot, on arribaren a
agafar-nos 4 o 5 per jugada. Cal dir que en condicions normals haguérem apallissat a aquestos,
però eren 6 jugadors, el que dóna més mèrit a la nostra victòria. Ha sigut la única que hem
aconseguit de forma apretada, ja que davant del Castelló, Vila Real, Benicense i Vall d’Uixó ens
desunflàrem a la segona part.
PD: Mencionar el bon partit de Ferran i de Raúl García en atac on evitaren la pressió rival.
Crònica: [Nick O]
Sènior
femení U-20
--
A falta de crònica que ni tenim ni, francament, tindrem, publiquem un parell de tweets i amb això s'haurem de conformar...
Ante de comenzar debo aclarar que esta crónica no tiene nada que ver con un encuentro
de benjamines o alevines, lo digo por lo “abultado del resultados” y cuando vean los
parciales la sorpresa será mayor.-
El pasado sábado viví una sensación como se dice actualmente “retro”, mis emociones
se ubicaron allá por fines de los años ’60 principio de los ’70, del siglo pasado, en el
apogeo de mi carrera de jugador de básquet, suelo de material, poca luz, tableros de
maderas, balones inmanejables, faltaban los pantaloncitos cortitos y ceñidos al cuerpo
y las camisetas de tirantes finitos, porque el frío y las sensaciones eran calcadas. Pero
bueno más allá del comentario que tiene que ser tomado con humor, este tipo de partido
nos sirven desde el punto de vista de grupo, porque tienes que echarle muchas ganas
para estar y mucho más en el banquillo esperando tu oportunidad de saltar al campo y
mis muchachos de fierro y alentando permanentemente y
dispuestos.-
Para comenzar y como anticipe les doy los parciales para que Uds. se hagan una idea
de lo que fue el encuentro, 12-12, 4-6, 5-10 y 10-9, poca cosa para comentar, pero algo
tenemos que decir.-
Como se presentaba el encuentro que teníamos que jugar y hago una aclaración,
no me vale eso de que los dos equipos juegan en las mismas condiciones, ya que el
equipo local esta acostumbrado a su pista, sus balones, etc., teníamos que hacer un
básquet algo diferente al que veníamos desarrollando, algo más de control, y sobre todo
muchísima marca, no permitir que nuestro contrario nos sacara diferencia considerable
en el marcador y la cosa funcionó, casi en todo momento. Hubo situaciones sobre
todos en los dos últimos cuartos cuando defendíamos la canasta donde estaba nuestro
banquillo, que más allá de los cinco que estaban en pista, la defensa era “ayudada”
por todos nosotros que estábamos fuera con gritos de estímulos, que llevaban a la
desconcentración y ansiedad del contrario y por consiguiente perdidas o tiros forzados,
un ejemplo de sentido de equipo.-
En ataque como resalte bastante control, tratando de buscar espacios y enfrentandonos
a diferentes tipos de marcación, que las fuimos superando con mucha cabeza. Las
pequeñas diferencias que íbamos consiguiendo las supimos administrar correctamente-
Triunfo valiosísimos para el grupo.-
Para lo últimos como siempre lo negativo, y no daré nombre en público, si bien todos
tenemos ganas de jugar, gustar y ganar lo más que se pueda, y como ya lo dije la
pasada semana, no podemos convertir esas actitudes en negativas y desde el minuto
0, comenzar las quejas y olvidarnos para que estamos en pista. Que los árbitros se
equivocan, yo también me equivoco y los jugadores también lo hacen de la categoría
que sean, pero ya abandonar el banquillo donde tus compañeros esta MUERTO de frío
tratando siempre de aportar algo positivo en pos del triunfo, con la única excusa de “así no puedo jugar”.
